Diuen que la distància més curta entre dos punts és la línia recta, però quins paràmetres defineixen l’espai existent entre els sons d’un instrument? La inspiració, els sentiments, el missatge a transmetre, l’estil…Qui ho sap del cert? Sense voler entrar massa en consideracions filosòfiques, el que sempre acaba condicionant les preferències, és el com se sent un mateix al escoltar música. En aquest context, una de les bandes que des de fa molts anys m’ha captivat i em continua fascinant són The Byrds.
Nascuts a Los Angeles a mitjans dels ’60, conciliaren en la mateixa direcció rock, folk, psicodèlia i country, enllaçat tot amb unes harmonies vocals perfectament conjuntades. Aproximadament deu anys més tard de la seva dissolució, a l’altra banda de l’Atlàntic, a la ciutat de Manchester, sorgiren The Smiths, una formació que aportaria aires de renovació al pop del moment, massa condicionat pels teclats, sintetizadors i altres sonoritats de l’època.
La premsa britànica els titllà de “nous Beatles” mentre que els Byrds foren catalogats en el seu moment com “els Beatles nord americans”. Què tenien en comú tots plegats? El so únic i característic d’una guitarra especial. Una “Rickenbacker”. Marca sorgida a Santa Ana (Califòrnia) a principis dels anys ’30 i adoptada per les tres bandes. Si durant la dècada dels ’60 gaudí de plena efervescència, als setanta caigué en una certa dinàmica d’oblit per tornar a recuperar quota de popularitat als ’80 precisament gràcies a grups com The Smiths. Així doncs, ja fos des de l’assolellada Costa Oest, la industrial Liverpool o la boirosa Manchester, amb sis o dotze cordes i en les mans de Roger Mc Guinn, John Lennon, George Harrison o Johnny Marr, el so vibrant i metàl·lic d’una guitarra, travessà fronteres, estils, tendències i l’inexorable pas del temps. Sigueu benvinguts al poder del seu so encisador!